Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

DESPRÉS DE LA INVASIÓ SARRAÏNA

Amb l’arribada de la invasió sarraïna i la construcció de la torre de guaita en la punta d’un serrat proper, aquest es va convertir en un indret més segur, en una època de forta violència i inseguretat, situat com estava en zona fronterera. Així, al voltant d’aquell castell es va anar edificant el poble fortificat i clos, que en un temps s’anomenava Les Ivorres, per l’existència dels dos nuclis de població: l’Ivorra subirana, o de dalt, i l’Ivorra jussana, o de baix.

La primera notícia documental en què apareix el nom d’Ivorra data del 1031 en una escriptura de venda i durant tot el segle XI i posteriors són molts els documents que en parlen, tots ells relacionats amb els comtes d’Urgell. Aquests documents parlen d’Ivorra com d’un castell o una vila fortificada. De fet, els vestigis que en queden així ho testimonien. Tot i que les esglésies, tant la parroquial de Sant Cugat com les de Santa Maria i de Sants Gervasi i Protasi, foren donades a la canònica de Solsona en 1076, els comtes d’Urgell van tenir el domini eminent del terme, que es va perllongar fins que va passar al vescomte de Cardona, segurament per raons de parentiu, ja entrat el segle XIV. Quan Cardona es va constituir en comtat, l’any 1375, en la relació que es fa dels seus dominis, apareix Ivorra amb 25 focs. A partir del 1491 la senyoria del lloc depengué del ducat de Cardona, fins a l’extinció del feudalisme, a principis del segle XIX.

Dintre de les divisions territorials, Ivorra pertanyia a la Vegueria de la Segarra amb capital a Cervera, tot i que al segle XVI el duc de Cardona va establir-ne la capital a Torà.