Sabies què ...
LA LLEGENDA D'EN PASQUALET TRAGINER
Sabies que antigament a la gent d'Ivorra se'ls hi deia "Gent d'Ivorra, libera nos domine"?
Diu, que en temps de traginers n'hi havia un d'Ivorra de nom PAsqualet, i un altre de CAstellfollit, que es deia Generós.
Tots dos es dedicaven a això, a fer de traginers, i tots dos feien viatges vers la Seu i Andorra.
Sempre que epel camí es trobaven, en Generós li deia a en Pasqualet: "Gent d'Ivorra, libera nos domine."
No cal dir que en Pasqualet estava molt dolgut per qaixò, i més d'iun cop va demanar-li que no fes menció d'aquesta frase. Però l'altre, en lloc de fer-li cas la repetia cada cop que es trobaven.
A en Pasqualet va pujar-li la mosca al nas, fins que un dia va dir-li a en Generós.
_ Mira que et faré quedar malament si m'ho tornes a dir!
No obstant això, el de Castellfollit no en feu cas i va continuar dient, sempre que es trovaba amb en Pasqualet: "Gent d'Ivorra, libera nos domine."; fins que un dia, quan tots els traginers es trobaven a Oliana reunits i en Generós tornà a mb la mateixa cantarella, en Pasqualet s'aixecà davant de tots i li digué:
- Què diràs de la gent d'Ivorra, libera nos domine? Si vosaltres, els de Castellfollit que en sou, sou l'urpa llarga, que no teniu palla per donar als rucs ni per posar l'aubarda. Que vau venir a Ivorra a robar l'home de palla (era el Carnestoltes que teni9en a la plaça del poble, i era un ninot de palla per cremar-lo), que fins i tot teniu un sant per patró, sant Roc, que les granotes us el canten, roc, roc, roc.
Davant d'aquesta rèplica diuen que en Generós es sentí molt avergonyity i mai més no molestà en Pasqualet.
Per aclarir aquest fet llegendari, direm que als d'Ivorra el fet de poder dir-los "Gent d'Ivorra, libera nos domine" (que a més així els ho diuen per la rodalia o els ho deien), ve del fet que un cop se'ls espatllà l'orgue que tenien a l'església i van fer una reunió del poble per tal d'arreplegar diners i arreglar-lo, per veure com podien fer-ho i quant aportaria cadascun dels presents.
Diuen que la reunió estava d'allò més calenta (ja se sap, quan és qüestió de diners) quan un conseller prengué la paraula i digué: "Ja ho tinc, tinc la solució. L'orgue té dues manxes, ens en venem una i amb els diners que farem fem arreglar l'altra, i l'orgue que toqui amb una manxa sola".
Davant d'aquesta sortida del conseller, l'organista exclamà: "Gent d'Ivorra, libera nos domine."
I d'aquí ve aquest mot.
Llegenda extreta del llibre de Joan Bellmunt i Figueras Fets, costums i llegendes de la Segarra, volum 2. Edita Virgili & Pages, S.A. Joan Bellmunt adapta llegenda contada per Jaume Ruich i Molins, Ramon Garriga i Codina, Josep Carreras i Regí, Francesc Cepero i Mesa, josep gené i m. Àngels Esteve i Vilaró.
LA LLEGENDA DEL SENYOR D'IVORRA
Sabies que temps enrera el senyor d'Ivorra va resoldre una picabaralla amb el senyor de Corbins tot canviant-se lles dones durant set dies - tants com anys feia que durava la trifulga- ?
El castell, del qual en roman una torre com a testimoni, visqué o fou escenari d'una llegenda que ha passat de generació en generació, i que avui ja quasi es perd en record dels més vells.
Conten que el senyor d'Ivorra tenia enganxades i picabaralles constants amb el senyor de Corbins. Aquesta situació d'hostilitat va durar set anys. Diuen que l'un i l'altre es feien molt de mal; tant com podien. es cremaven els sembrats a punt de segar, els boscos, així com propietats i hisendes.
veient que així s'empobrien tots dos, van decidir fer les paus, d'una manera molt concreta i significativa. en signe de concòrdia - com és costum entre cavallers -, establiren canviar-se les dones. és a dir, la dona del senyor d'Ivorra va anar a viure set dies (un dia per any que hagueren tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d'aquest va anar al castell d'Ivorra.
Aquesta barreja de famílies va resultar d'allò més positiva. Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut. La cosa estava consensuada, tots hi venien bé de fer-ho així, però, però... hi havia una cosa. Que els dos els sabia greu de renunciar, de sacrificar el seu nom perquè prevalgués el de l'altre.
Al final van decidir fer-ho a sort. Tiraren uns daus a l'aire, i el que fes més suma en el número aquest guanyaria, i en conseqüència, l'altre hauria de renunciar al seu nom.
Van tirar els daus enlaire i va guanyar el senyor d'ivorra, i el de Corbions va haver de renunciar i afegir al seu escut, on tenia d'armes set corbs petits, les pinyes i els lliris de l?ivorra.
En adoptar així les armes passà a dir-se Ivorar de Corbins, per diferenciar-se del senyor d'Ivorra.
Així acaba aquesta llegenda, i diuen que a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles.
Llegenda extreta del llibre de Joan Bellmunt i Figueras Fets, costums i llegendes de la Segarra, volum 2. Edita Virgili & Pages, S.A. Joan Bellmunt adapta llegenda contada per Jaume Ruich i Molins, Ramon Garriga i Codina, Josep Carreras i Regí, Francesc Cepero i Mesa, josep gené i m. Àngels Esteve i Vilaró.