Què visitar?
PORTALS I VILA CLOSA D'IVORRA
La vila closa d’Ivorra amb elements de la trama urbana primitiva, conserva paraments de muralla, petits carrerons i un portal adovellat.
Al voltant d’un castell inicial es va anar edificant el poble fortificat i clos, que en un temps s’anomenava Les Ivorres, per l’existència dels dos nuclis de població: l’Ivorra sobirana, o de dalt, i l’Ivorra jussana, o de baix.
A Ivorra es conserven dos únics portals separats per uns pocs metres, el de cal Reart –amb restes de les pollegueres superiors i un dels brancals- i el de cal Milàs –restaurat l’any 1994, adovellat d’arc de mig punt-.
Les característiques arquitectòniques de la torre del castell va dificultar que posteriorment es reconvertís en un casal noble com podem trobar en d’altres municipis de Catalunya. Sembla que la residència dels carlans es va traslladar uns metres enllà, a l’edifici que es coneix com cal Carlà o cal Nuix –a l’angle es conserva l’escut nobiliari de la família Tristany: casc de cavaller, tres bandes del camper i la flor de llis.
També a Ivorra destaca cal Salvadoret que fou construït a finals del segle XVIII per Miquel Tristany i de Perpinyà per ubicar-hi una fàbrica tèxtil. Aquesta casa va passat al patrimoni de la família Nuix heretada dels Tristany. Així fou com Joaquim Maria de Nuix i Ferrer va intentar materialitzar el projecte l’any 1841 i convertir l’edifici en una fàbrica o filatura de cotó, projecte que malauradament no va fructificar. Al segle XIX Pascual Madoz parlava de una “hermosa construcción edificada en 1782, para que sirviese de fáb. de gorros catalanes, con diversas cuadras y oficinas”. Avui encara es coneix com “La Fàbrica”; el renom de cal Salvadoret li ve donat de Salvador Rull Codina, família que va adquirir l’edifici a inicis del segle XX.
El nucli històric d’Ivorra és un reflex d’un tipus de vida vinculat amb l’entorn, al treball del camp al llarg de la història: “Els mitjans de vida de la població d’Ivorra sempre han estat els relatius a l’agricultura i més modernament a la ramaderia. Durant la Edat Mitjana la comarca de La Segarra va ser d’un potencial agrícola molt gran. La producció de blat va arribar a ser molt important, cosa que palesa la quantitat de molins de farina escampats per la comarca i més encara a Ivorra, que en una extensió reduïda s’acumulaven fins a set molins fariners, aprofitant l’aigua de les fonts a través de la riera d’Ivorra. Tanmateix, el cereal no va ser l’única font d’ingressos per l’agricultura, ja que, des del segle XIII també hi van haver importants plantacions de safrà. Durant els segles XIV i XV, el consum de safrà es va estendre per tot Europa i s’utilitzava en la cuina, la medicina, els perfums i el tint de roba de luxe. Això va permetre l’extensió de la producció de safrà a la comarca, arribant a ser molt importants els mercats de Cervera, Torà i Guissona, entre altres.”
Font de la imatge; festacatalunya.cat
Bibliografia:
GARGANTÉ, Maria; MANTECA, Fermí; OLIVA, Jordi (2001). Inventari del Patrimoni Arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Volum III. Ivorra. Fundació Jordi Cases i Llebot.
TORRE DEL MORO
L’origen del poble d’Ivorra es remunta a l’època medieval en bastir-se un castell o torre fortificada, al redós de la qual va anar creixent el nucli de població. No obstant això, el lloc ja era poblat anteriorment, com ho demostren els jaciments arqueològics del Tossal de les Forques, que situarien els primers habitants en època ibèrica. Aquests primers assentaments estarien situats a prop de les fonts de Santa Maria i va donar lloc a un petit nucli primitiu, posteriorment presidits per l’església de Santa Maria, esmentada ja al segle XI, i on va tenir lloc el miracle del Sant Dubte.
La primera notícia documental en què apareix el nom d’Ivorra data del 1031 en una escriptura de venda i durant tot el segle XI i posteriors són molts els documents que en parlen, tots ells relacionats amb els comtes d’Urgell. Aquests documents parlen d’Ivorra com d’un castell o una vila fortificada. El 5 d’octubre de 1196 Ramon I d’Òdena testament i entre d’altres possessions, deixa al seu fill també de nom Ramon, el castell d’Ivorra.
Del castell d’Ivorra únicament en queda visible la torre mestra circular, coneguda popularment com la Torre del Moro, de 20 m d’alçada, reutilitzada posteriorment com a presó municipal i com a dipòsit d’aigua.
L’any 2011 el Ministeri de Foment va incloure la restauració de la torre d'Ivorra dins els projectes de l’1,5% Cultural i va concedir 400.000 dels prop de 530.000 euros que va costar l’obra, la resta la va aportar la Generalitat. Antoni Martí, un arquitecte experimentat en la conservació del patrimoni, va guanyar el contracte i va optar per un mètode inusual, el morter de guix tradicional, per recobrir la torre. Martí va escollir el guix perquè és un material abundant a la vall del Llobregós, d’ús freqüent a la regió fins a principi del segle XX i que durant les guerres carlistes ja es va utilitzar per bastir l’estructura.
Les tasques de reforma van finalitzar el 2015 però el mirador només va estar obert un any ‘fins que van començar a caure pedres’. Aquesta restauració ja va causar polèmica pel canvi radical que va suposar visualment donat que de la columna de pedra descoberta es va passar a un cilindre uniforme i gris.
Font de la imatge; festacatalunya.cat
Bibliografia:
GARGANTÉ, Maria; MANTECA, Fermí; OLIVA, Jordi (2001). Inventari del Patrimoni Arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Volum III. Ivorra. Fundació Jordi Cases i Llebot.
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CUGAT
L'església parroquial de Sant Cugat va ser construïda l'any 1782, pel mestre d0obres solsoní Francesc Pons, fora del clos murallat. Constitueix un dels millors exemples d'arquitectura religiosa d'època del barroc a la Segarra. Va substituir l'antiga església parroquial de Sant Cugat, inaugurada l'any 1055.
La planta és rectangular coberta amb volta de canó amb llunetes, amb capelles laterals i transsepte. Els únics elements que destaquen d’aquest cos central de l’edifici són el campanar de planta quadrangular que esdevé octogonal a mitja alçada i el cimbori vuitavat que aixopluga la cúpula interna que s’aixeca sobre quatre petxines escultura des amb quatre medallons amb les representacions dels quatre evangelistes. Darrera del presbiteri hi ha la sagristia, damunt la qual trobem el cambril al qual s’hi accedeix per unes escales situades a banda i banda del presbiteri.
La porta d’ingrés segueix el model d’arc de triomf, amb porta d’arc de mig punt, flanquejada per columnes sobre podi. A la part superior de l’entaulament apareix el nom de Jesús treballat seguint la forma que recorden els balustres. Al frontó de la façana d’ingrés s’observa l’escut coronat per un cas de cavaller mirant a l’esquerra corresponent a les armes de Miquel de Tristany, carlà d’Ivorra i promotor de l’església: un ocell damunt d’un castell i una flor de lis situada al centre de les tres bandes horitzontals.
A l'interior de l'església parroquial es pot contemplar la imatge romànica de Santa Maria d'Ivorra que per les seves característiques es podria datar al segle XIII. Es representa coronada i ensenya una bola amb la seva mà dreta, símbol d’infinit, totalitat i perfecció. Recolza els peus damunt un coixí. El Nen està assegut damunt el genoll esquerre de la Mare de Déu i es representa amb una bola amb la mà esquerra i beneint amb la dreta. Es tracta d’una imatge policromada. El mantell de la Mare de Déu es verd-blau amb una sanefa i motius daurats; el vestit és vermell amb estofats daurats. El Nen també vesteix amb roba vermella.
També a l’interior podem gaudir d’un extraordinari retaule gòtic (1480) que presidia l'altar major de l'antiga església on va passar el prodigi del Sant Dubte. Quan es va fer l'actual santuari (1663), aquest retaule va ser instal·lat a un altar lateral. En fer-se el Museu Diocesà de Solsona, s'hi va traslladar en 1917. Durant la guerra de 1936 el van portar a Ginebra per tal de salvar-lo, tornant al Museu després de la guerra. Recentment ha estat restaurat pels serveis de la Generalitat de Catalunya.
Es representen un total de quatre escenes en dos carrers, relatives a la vida de Maria (Anunciació, Nativitat, Epifania i Mort de la Verge), mentre l'espai central es conforma per mitjà d'un dosser de fusta rematat en pinacle que acolliria una imatge de la Mare de Déu. La inocografia de la pradel.la integra en la part central l'habitual Crist de Dolor, situat entre la Verge i Sant Joan i sobre un extens repertori de símbols referents a la passió. En les dues escenes laterals de la pradel.la es representa el prodigi del Sant Dubte: a l'esquerra el moment de produir-se el miracle i a la dreta, l'admissió del fet per part del bisbe Sant Ermengol.
Completant el retaule, mencionem les figures de dos profetes als costats del pinacle, Jeremies i Salomó, i la integració dels escuts dels Cardona, senyors de la Vila d'Ivorra, juntament amb els escuts d'aquesta població.
Font de la imatge; festacatalunya.cat
Bibliografia:
GARGANTÉ, Maria; MANTECA, Fermí; OLIVA, Jordi (2001). Inventari del Patrimoni Arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Volum III. Ivorra. Fundació Jordi Cases i Llebot.
CISTERNA DEL CASTELL
Al mig de la plaça Major, es pot visitar també l'antiga cisterna del castell d'Ivorra, possiblement del final del segle XIII. Es tracta d'una edificació soterrada de planta rectangular feta amb carreus uniformes i volta de canó amb una obertura al centre que feia de brocal per extreure l'aigua. Es conserven els permòdols que de ben segur sostenien un embigat de fusta per sustentar un pis de fusta superior per facilitar l’accés a l’interior sense arribar a l’aigua. La cisterna té unes dimensions de 7 x 5 metres i una alçada de 4 metres.
Font de la imatge; festacatalunya.cat
Bibliografia:
GARGANTÉ, Maria; MANTECA, Fermí; OLIVA, Jordi (2001). Inventari del Patrimoni Arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Volum III. Ivorra. Fundació Jordi Cases i Llebot.
EL CASALOT DE LA MORERA
L’any 1822 l'exèrcit del general D. Francisco Espoz i Mina per tal de recuperar Castellfollit de Riubregós en poder de les tropes de la Regència d'Urgell es va dividir en quatre columnes. La primera amb 686 homes i 50 cavalls va estar a les ordres del General Torrijos que va sortir de la Manresana el dia 4 d'octubre per ocupar el camí de Torà i atacar els fortins enemics que aniria trobant. En arribar a la població de Torà, una vegada ja passat Ivorra es va trobar amb el fortí ubicat dalt del cim del Cabalot que era defensat pels reialistes en el congost de la gorga d'Ivorra conegut com el casalot de la Morera.
El recinte fou destruït en diverses ocasions el 1822, el 1835 i el 1848 i va ser centre de les activitats del conegut carlí Tristany de Pinós.
Així sabem que aquest edifici formava part de les fortificacions existents en aquest territori en el decurs de les guerres carlines, tot i que possiblement es tracta d’unes instal·lacions militars ja existent en la Guerra de Successió. Està ubicada en un indret que pemetria des d’antic vigilar i controlar el camí natural que comunica Torà amb Cervera per la vall d’Ivorra.
És tracta d’una estructura rectangular amb gruixudes parets aixecades de pedra com una mena de sòcol i tàpia amb guix blau lligat amb calç, seguint la tècnica de l’encofrat. Disposa de diverses espitlleres per facilitar al seva defensa. Possiblement fou construïda aprofitant carreus d’una antiga torre de defensa medieval i de la desapareguda ermita de Santa Àgueda.
Font de la imatge; festacatalunya.cat
SANTUARI DEL SANT DUBTE
El Santuari de Santa Maria d'Ivorra és un edifici de planta rectangular, amb capelles laterals i amb coberta a dos vessants, amb una sòbria portalada barroca i campanar de planta quadrada. Adossada hi ha una antiga hostatgeria per acollir els pelegrins que acudien a venerar les relíquies conservades a l’església. La primera pedra es va col·locar el 28 de gener de 1663 –un carreu a la façana ens ho recorda- i les obres van anar a càrrec del mestre d’obres manresà Gaspar Roca que va comptar com aprenent a Joan Galliga, fill d’Ivorra que més tard en convertí amb un mestre d’obres de gran renom. La portada d’accés –construïda l’any 1762 com ho confirma un carreu decorat- és un arc de mig punt flaquejat per pilastres; al timpà hi ha una representació del miracle del Sant Dubte, damunt del qual trobem una escultura de la Mare de Déu amb el Nen.
Segons la tradició aquí es va produir el fet miraculós del Sant Dubte, quan un dia no determinat de l’any 1010, el rector mossèn Bernat Oliver hi celebrava l’Eucaristia, i en el moment de la consagració dubtà del misteri de la transformació del pa i el vi en el cos i la sang de Jesús; aleshores el calze començà a sobreeixir, convertint-se en una font d’on rajava sang, fins a tacar els corporals de l’altar i el terra i les campanes començaren a tocar soles. Sant Armengol que va ser bisbe d’Urgell (1010-1035) va reconèixer el fet miraculós. També el Papa Sergi IV van certificar l’autenticitat del miracle a través d’una butlla pontifícia; s’afirma que fins i tot es va quedar el calze original. Part de les tovalles tacades de sang, un conjunt de relíquies entregades pel mateix papa i la citada butlla van ser col·locades a l’altar de l’església propera de Sant Cugat d’Ivorra, consagrada el 1055.
Segles després, a inicis del XV, foren trobades en fer reformes a la citada església, confirmant-se a nivell oficial les dades originals, construint-se un reliquiari i iniciant-se l’ampliació del santuari que va ser inaugurat l’any 1663 i reformat vers 1762. A l'església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra es conserva el reliquiari gòtic datat el 1462, que guarda un tros de la tela tacada de sang (que científicament s’ha constatat correspon a sang i roba del segle XI), un cabell de la Mare de Déu, un tros de la corona d’espines, de pedra del sepulcre i de la Vera Creu de Jesús, i relíquies de sant Pere, Andreu, Gervasi, Potasi i de les santes Bàrbara i Caterina.
El Santuari fou restaurat l’any 1998. En l’actualitat a l’interior s’hi pot contemplar una imatge del Crist del Sant Dubte una escultura de ferro de gairebé tres metres de factura contemporània, beneïda el 15 d’agost de 2001; l’obra ha estat dissenyada i projectada per Agnès Pla Ribalta, de Guissona, i realitzada per l’escultor Jaume González Balasch, també de Guissona.
Font de la imatge; festacatalunya.cat
Bibliografia:
GARGANTÉ, Maria; MANTECA, Fermí; OLIVA, Jordi (2001). Inventari del Patrimoni Arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Volum III. Ivorra. Fundació Jordi Cases i Llebot.